LA INNOCÈNCIA DE L'INSTINT

Cinc. Cinc en només el mes de juliol. Gairebé els puc deixar de comptar amb els dits de la mà. Menteixo, necessito un dit més: la setmana passada sumava sis. Aquest és el número de gossos que m'he trobat, només jo, abandonats per les carreteres. Dos d'ells arraconats a les cunetes amb el cor apagat. Tres més esgotats per la llunyania de les seves llars, arriscant les vides amb una fidelitat infinita. I un sisè agonitzant els seus últims minuts al costat d'uns desconeguts que li acaben d'arrencar les últimes esperances de dir-li al seu amo 'per fi t'he trobat, devies estar preocupat'...

És la realitat, la crua realitat que es repeteix cada estiu. Això no és un somni ni és una d'aquelles coses que ens quedem mirant amb cara de llàstima però que en el fons pensem que mai ens passarà. No. Tots podem ser els 'culpables' d'arrebatar l'últim alè a un d'ells; tots podem veure'ls deixats morts com una brossa en qualsevol racó; i tots podem trobar-los enganyats posant en perill la seva vida amb la innocència de tornar a casa. Perquè n'hi ha, i n'hi ha molts.

Us hi heu trobat mai? Segur que sí. I què heu fet? Molts pensareu que el món està ple de gent que pateix gana de la què ningú se'n preocupa i que ells necessiten l'ajuda primer. Doncs sí, el món està ple de problemes. I quan t'en trobes un de cara? I sis? Heu vist mai algú mort i tirat damunt de l'asfalt? Algú creuant la carretera inconscient del risc, només pendent de retrobar-se amb qui no sap que no li importa que un cotxe li arrebenti el fetge? Heu vist algú agonitzant enmig del trànsit?

Ells no poden demanar ajuda. Necessiten que ho fem nosaltres per ells. Que aportem el nostre granet de sorra. Quedar-se de braços creuats ficant cara de pena no és aportar res. Sabeu la frase que diu que qui no és capaç d'estimar els animals no estima la vida? Si els estimeu, segur que podeu fer alguna cosa més que creuar els braços i ficar la cara de pena. Fer-ho tranquilitza. Però com tot, això queda a la decisió personal de cadascú...

www.adoptasur.org/index.php?sec=17

MORIR COMO UN PERRO

'Lento, torpe y enfermo de soledad intenté cruzar la autopista. Intuía el peligro que corría al hacerlo en mi situación, pero cometí el error de escuchar el canto de la sirena del otro lado. Ahora sé que nunca debí dar ese paso, que me equivoqué de decisión y de camino para regresar a la casa de la que mi amo me sacó un día para abandonarme en una vieja fábrica alejada de la ciudad y, supongo, de la conciencia.

No quise aceptar que mi mejor amigo durante tantos años fuera capaz de considerarme un estorbo en mi vida. Apenas siento el cuerpo y el frío crece cuando los coches pasan como flechas de viento junto a mí esquivándome. Sé que voy a morir aquí y, sin embargo, no le guardo rencor. Me vence la tristeza por él, con quien compartí juegos y algunos secretos del complejo y apasionante corazón humano que me confesó a veces en voz alta y en otras ocasiones con lágrimas. Siempre estuve a su lado por nada, puede que por alguna caricia desinteresada en la vejez por haberle hecho más felices los amaneceres en los que corríamos por el parque cuando yo sólo era un cachorro.

Se me va el alma y apenas puedo ver ya un hilo de sangre que escribe en el asfalto los últimos instantes de mi existencia. Ahora que me abordan las dudas y me abandona el aliento aquí tirado e inerte, me pregunto por qué se marchitó la amistad, por qué me llevó con engaños a un lugar d espojado de sentimientos y huyó antes de que pudiera darme la vuelta para al menos despedirle. Pese a todo, mi último latido será para él.

Gofi'

Text del calendari 2007 del Refugi Baix Camp

BOJERIES DE LA IN-JUSTÍCIA

JUGANT AMB ELS LÍMITS LEGALS

... REALMENT, LES LLEIS ESTAN LIMITADES?

La justícia argentina està d’enhorabona: un jutge s’ha ‘autocondemnat’ per cometre un error processal en una causa contra l’Estat. El magistrat en qüestió, Gustavo Antoun, va haver de ‘complir i fer complir la llei’ davant d’una denúncia que fa tres anys va presentar una dona en nom de la seva filla –menor d’edat-, qui va sortir lesionada després de participar en un acte organitzat per l’Estat. El jutge ‘incompetent’ va iniciar un procediment ordinari en l’assumpte i es va equivocar: hauria d’haver optat per obrir un sumari per danys i perjudicis.Convençut, Antoun va enviar la demanda a l’Estat provincial corresponent al seu partit judicial. I, quan ja era massa tard, va adonar-se’n del seu error. Ara, la ressolució s’haurà de fer esperar –ja se sap, la justícia és lenta-, però no la indemnització que Antoun pagarà a la Sila Mottesi –la mare de la nena malmesa-: 1.500 euros, import màxim que permet la llei argentina.

Demandes 'totpoderoses'
El cas ‘Antoun’ ha aribat tan sols dues setmanes després que al senador estatal de Nebraska, Ernie Chambers, se li ocorregués la ‘gran’ idea de demandar a Déu acusant-lo de ser l’autor de totes les catàstrofes del món ‘que han provocat la mort i la destrucció sense misericòrdia’.
La Cort del districte de Douglas va admetre a tràmit la demanda el passat 14 de setembre. Ara, com en tot procés judicial, s’haurà de celebrar una vista oral. I, com en tot procés judicial, la part demandada tindrà dret a defensa. En aquest cas, la part demandada és ‘Nostre Senyor’. Amb tot, el principal problema és la impossibilitat de la part en qüestió de presentar-se al procés malgrat els esforços –sense èxit- que ha fet Chambers per invocar-la amb crits de ‘manifestat, manifestat, estiguis on estiguis!’. Així doncs, Déu tindrà representants, de diverses religions, denominacions i cultes, que parlaran en nom d’ell. Això sí, abans que comenci tot el procés judicial, el senador ha demanat al jutge encarregat del cas que faci un requeriment permanent a Déu perquè cessi en les seves ‘accions destructives’ i les seves ‘amenaces terrorífiques’.
De ben segur que Antoun no ressoldria aquest cas: hi ha un error molt més que manifest en la causa: la total indefensió -per molt 'Totpoderós' que sigui- d'una de les dues parts.