És la realitat, la crua realitat que es repeteix cada estiu. Això no és un somni ni és una d'aquelles coses que ens quedem mirant amb cara de llàstima però que en el fons pensem que mai ens passarà. No. Tots podem ser els 'culpables' d'arrebatar l'últim alè a un d'ells; tots podem veure'ls deixats morts com una brossa en qualsevol racó; i tots podem trobar-los enganyats posant en perill la seva vida amb la innocència de tornar a casa. Perquè n'hi ha, i n'hi ha molts.
Us hi heu trobat mai? Segur que sí. I què heu fet? Molts pensareu que el món està ple de gent que pateix gana de la què ningú se'n preocupa i que ells necessiten l'ajuda primer. Doncs sí, el món està ple de problemes. I quan t'en trobes un de cara? I sis? Heu vist mai algú mort i tirat damunt de l'asfalt? Algú creuant la carretera inconscient del risc, només pendent de retrobar-se amb qui no sap que no li importa que un cotxe li arrebenti el fetge? Heu vist algú agonitzant enmig del trànsit?
Ells no poden demanar ajuda. Necessiten que ho fem nosaltres per ells. Que aportem el nostre granet de sorra. Quedar-se de braços creuats ficant cara de pena no és aportar res. Sabeu la frase que diu que qui no és capaç d'estimar els animals no estima la vida? Si els estimeu, segur que podeu fer alguna cosa més que creuar els braços i ficar la cara de pena. Fer-ho tranquilitza. Però com tot, això queda a la decisió personal de cadascú...
'Lento, torpe y enfermo de soledad intenté cruzar la autopista. Intuía el peligro que corría al hacerlo en mi situación, pero cometí el error de escuchar el canto de la sirena del otro lado. Ahora sé que nunca debí dar ese paso, que me equivoqué de decisión y de camino para regresar a la casa de la que mi amo me sacó un día para abandonarme en una vieja fábrica alejada de la ciudad y, supongo, de la conciencia.
No quise aceptar que mi mejor amigo durante tantos años fuera capaz de considerarme un estorbo en mi vida. Apenas siento el cuerpo y el frío crece cuando los coches pasan como flechas de viento junto a mí esquivándome. Sé que voy a morir aquí y, sin embargo, no le guardo rencor. Me vence la tristeza por él, con quien compartí juegos y algunos secretos del complejo y apasionante corazón humano que me confesó a veces en voz alta y en otras ocasiones con lágrimas. Siempre estuve a su lado por nada, puede que por alguna caricia desinteresada en la vejez por haberle hecho más felices los amaneceres en los que corríamos por el parque cuando yo sólo era un cachorro.
Se me va el alma y apenas puedo ver ya un hilo de sangre que escribe en el asfalto los últimos instantes de mi existencia. Ahora que me abordan las dudas y me abandona el aliento aquí tirado e inerte, me pregunto por qué se marchitó la amistad, por qué me llevó con engaños a un lugar d espojado de sentimientos y huyó antes de que pudiera darme la vuelta para al menos despedirle. Pese a todo, mi último latido será para él.
Gofi'
Text del calendari 2007 del Refugi Baix Camp
3 comentarios:
I cuanta raó que he trobat en aquest escrit... jo sempre he pensat el mateix, si tothom fóssim conscients de tot això i féssim una miqueta només per fer possible que els nostres animals estiguin ben cuidats i tinguin una vida digna... ja tindríem molt guanyat!
Quanta raó Maria, hi ha gent que no te coneixement per el fet de deixar un pobre animal indefens abandonat a la seva sort, aquesta gent hauria de recapacitar una mica, segur que molts d'ells obririen els ulls i acabarien sentint compassió per la pobra bestia, perque encara que els anomenem animals, ells també tenen cor i sentiments, i aixi ho demostra l'alegria amb la que un gos mou la cua amb l'arribada de un ser estimat per ell.
Hauriem de reflexionar tots una miqueta sobre aquest tema.
Salutacions
Tens tota la raó, Maria, cal ser sensibles al món dels animals i tenir amb ells més humanitat. Jo també et linko al meu blog, bonica
Publicar un comentario